Ens
trobem front una de les pintures d’art rupestre paleolític més importants del
món, parlem de les representacions pictòriques que es troben a la cova de Lescaux (Dordonya, França); en concret,
en el nostre cas, la imatge que procedim a analitzar es troba dintre del
conjunt pictòric de l’anomenada “Sala dels bous”.
La cova de Lescaux, és un dels refugis naturals més antics i importants de la
història de l’art, i en concret de l’art prehistòric, per la seva riquesa d’art
rupestres i moble. És una cova que es troba dintre del territori francès,
concretament es situa en la regió que coneixem com “Aquitania i regions
limítrofes”; sent els valls del Vézère i del Llot els que tenen major nombre de
coves (Cova de Le Portel, Cova de Cussac, etc.).
Tenint
en compte que Lescaux es troba dintre
del Vall del Vézère, no és
d’estranyar que un context geogràfic caracteritzat per l’existència de
muntanyes originés l’aparició de grups d’humans prehistòrics per les coves i
abrics que es formen dintre d’aquestes muntanyes. A més són espais naturals rics
en matèries naturals, com l’aigua, pels rius, i menjar, per la vegetació i el
bestiari que hi existia als voltants.
A més, com veiem en el mapa que
s’incorpora a continuació,
Dordonya, és un territori ric en valls, amb la qual cosa no és d’estranyar
l’existència de coves molt pròximes entre elles.
Aquesta
pintura mural es troba inserida dintre del període prehistòric paleolític superior
(35.000 BP - 9.000 BP) amb la qual cosa hem de tenir en compte que els grups
d’éssers humans que hi van coexistir durant aquet període són els que coneixem
com caçadors-recol·lectors, caracteritzats aquests per la seva adaptació al
medi en el que hi vivien. El paleolític és un període conegut pel naixement del
art sent la cova de Lascaux un dels
exemples més clars d’art paleolític.
Per altra part, hem d’emmarcar el grup
de caçadors-recol·lectors dintre de la cultura magdalenià inferior (17.000-14.000
BP) la qual va poblar el territori que va des de Portugal fins a Polònia. Trets
cronològics que ens ajuden a entendre la temàtica representada a l’art rupestre,
la qual es composa majoritàriament de bestiari (diferent segons el territori) i
de signes. En concret, en aquest fragment extret de les pintures rupestres de
la cova de Lescaux, són representats
dos grans bous enfrontats l’un front l’altre, però a més hem d’atendre al fet
de que entre ells dos es troben pintats cérvols i cavalls de menor mida.
Com
la majoria de representacions animalístiques, el que pretén l’artista és
plasmar el conjunt d’espècies d’animals amb les que hi convivien i les quals
eren font d’alimentació per la humanitat de l’època. Podem interpretar-lo com
un intent de representar l’entorn en el que hi vivien amb intenció reproduir la
naturalesa que els envoltava.
Les
coves, a causa del seu espai limitat, provoquen que s’agrupin en un mateix lloc
més d’una pintura o gravat amb diferents cronologies i tècniques, a causa del
pas de més d’un grup d’humans per les coves; aquest fet possibilita poder
comparar l’evolució de l’art durant els anys de la prehistòria. En concret,
sobre la “Sala dels bous” podem afirmar que, mentre els bous es daten en el
període magdalenià, els ramats de cérvols i cavalls es daten de l’època aurinyacià;
podem establir doncs que ens trobem front una juxtaposició de figures de
diferents cronologies.
Per
una part podem afirmar que les figures dels dos grans bous es podrien
classificar, segons la taula establerta per A. Leroi-Gouhan
(sobre les èpoques i els estils d’art paleolític europeu) com a estil IV (propi
del magdalenià inferior) ja que es propi d’aquest que les representacions de
les figures siguin més naturals, mostrant més dinamisme i detallisme. Aquests
trets els podem observar en els dos bous, ja que en ells s’observa la intenció
de mantindre un enfrontament, tret que observem plenament en la posició del bou
que es troba a la dreta de la imatge, el qual té el cap mig inclinat cap a baix
i amb les potes de davant mig aixecades amb intenció d’atacar a l’altre bou.
És poc freqüent trobar en el
paleolític representacions d’escenes, ja que la majoria son representacions
individuals de cossos ja siguin animals o humans, però en aquest cas ens hi
trobem amb una escena on s’intenta plasmar l’acció d’enfrontament dels dos
bous.
Un
altre tret que possibilita classificar aquests bous dintre del estil IV és el fet
de que són representats amb un gran detallisme físic, fins al punt de representar
el seu pelatge. Aquest gran naturalisme s’origina gràcies al fet de que els
artistes paleolítics, van emprar combinació de tècniques pictòriques, emprant
des de tinta plana fins a difuminats, tècniques que podem copsar en aquesta
representació on mitjançant un ombrejat al voltant dels bous fan que s’origini
volums que aporten perspectiva dels cossos.
Un
tret força espectacular en el que cal reparar atenció, són les mides de les
dues figures del bous, tenint fins a 5 metres de longitud; amb el problema que
representa l’espai i les seves condicions, hem d’arribar a la conclusió de que
els artistes (ja que no hem d’oblidar mai que l’art prehistòric és col·lectiu i
anònim) haurien d’haver emprat estructures (com patíbuls) per a poder
arribar-hi a l’alçada i a les mides de les figures; de fet a la sala del bous
s’han trobat orificis a la paret en els quals s’introduirien estructures per
alçar-se, estructures com ara un patíbul.
Seguint amb un anàlisis tècnic de la
pintura, hem de reparar atenció a la simetria que mostra aquesta, la qual es
demostra en l’equilibri que existeix entre les mesures d’ambos bous els quals
es troben a una mateixa proporció i altura l’un del altre; tret que és poc comú
dintre de l’art parietal paleolític però que aquí es demostra.
Per
concloure amb aquest anàlisis he cregut convenient introduir la següent cita
del llibre El gesto y la palabra de
A. Leroi-Gourhan:
“El comportamiento figurativo
es inseparable del lenguaje: emana de la misma aptitud del hombre para reflejar
la realidad en unos símbolos verbales, gestuales o materializados en figuras” (1971:
351)
I
és que per a mi l’art no deixa de ser la necessitat intrínseca de l’ésser humà
d’expressar sentiments i idees personals, de forma més o menys perfecta i
naturalista. Així doncs, no hem d’oblidar, o millor dit, hem de tindre en
compte que l’art prehistòric no deixa de ser una via de comunicació per la qual
van plasmar els nostres avantpassats les seves vides.
Fonts d'informació emprades
Menéndez,
M., Más, M. y Mingo, A.
(2009). El Arte en la Prehistoria. Madrid: UNED.